En comparació amb materials flexibles com el cautxú i els plàstics, la pedra tova presenta una resistència superior a les altes temperatures i a l'envelliment. Tot i que el cautxú tendeix a suavitzar-se o descompondre's en entorns d'alta-temperatura, els plàstics poden tornar-se trencadissos després d'una exposició prolongada a la radiació ultraviolada. La pedra tova, però, demostra una major estabilitat en aquestes condicions, conservant les seves característiques de rendiment a llarg termini. A més, la pedra tova posseeix una densitat més alta; en conseqüència, en aplicacions on es requereix una certa quantitat de pes-com en els camps de l'arquitectura o la decoració d'interiors-és més pràctic que els plàstics lleugers.
La composició primària de la pedra tova és similar a la de la pedra ordinària; tanmateix, mitjançant tècniques de processament especialitzades o processos de formació natural, la seva estructura interna es fa més porosa, dotant-la així de flexibilitat. Aquesta característica estructural assegura que quan està sotmesa a forces externes, la pedra tova no es trenqui fàcilment; en canvi, experimenta una lleugera deformació per dissipar eficaçment la pressió aplicada. En canvi, mentre que la pedra ordinària és rígida, és propensa a trencar-se o fins i tot fracturar-se quan se sotmet a un impacte. Aquest atribut diferent de la pedra tova la fa especialment avantatjosa en escenaris on es requereix absorció de cops o resistència sísmica.